Aconcagua – Coitus interruptus

Publicat: desembre 6th, 2011

No Comments

No ha pogut ser. Al final el factor meterològic i l’assistència en un rescat en alçada a més de 6900m no ens ha permès coronar el cim d’Amèrica i de tot l’Hemisferi Sud.

Els dies anteriors a l’atac a cim vam estar 3 dies al camp 2 avançat Nido de Condores sense poder sortir de les tendes amb vents de 85-100 km/h que vam arribar a esgarrar els avancers i les cremalleres de les tendes de campanya obligant-nos a dormir amb la tenda oberta a menys de  -15ºC i amb aquells corrents d’aire dins la tenda. El dia següent, l’ Alex va ser evacuat cap a Mendoza per un principi de edema pulmonar per causa de l’alçada. Més avant el vaig veure i estava totalment recuperat.

Semblava que encara teniem una oportunitat el dia 2 de desembre; segons les previsions meteològiques els temps es canviaria i els vents baixarien a 20km/h, amb la qual cosa vam avançar al camp 3 Berlín i vam passar la nit ventosa esperant el dia de cim. A les 4.00h ens aixequem i veiem que les previsions s’equivocaven i que tindriem vents de 30-40km/h. Tot i així arranquem a les 5.00am i abans d’arribar a Independència i de fer-se de dia, el factor psicològic afecta a un company que decideix retirar-se. Més endavant la duresa climàtica fa retirar-se un altre company a Independència i crea 2 grups entre els més forts i un grup darrere que finalment arribarien fins a la Cova (fantàstica feina de la Patricia i el Maulik). En el grup dels primers tot sembla anar perfecte fins la Cova i emprenem la Canaleta (6600m), el pas principal de la jornada, un cop a la Canaleta 2 companys  més (Jimena i Uber) decideixen abandonar per problemes físics i es reuneixen amb el grup anterior per a empendre el camí de baixada. Revisem les forçes i tothom està d’acord en seguir encara ens queden dos guies i 6 integrants de l’expedició. Un cop en mitja canaleta em començo a trobar com mai perque ja veig el cim i per fi puc fer ús del piolet que he estat carregant durant 10 dies. Fantàstic! Pero miro enrere i alguna cosa no va bé, li comunico al Guillermo que la Hanna està avançant tambalejant-se i pareix marejada, efectivament al  moment quasi cau al terra i decideixen que baixi amb el Guillermo abans de que els efectes de l’alçada vagin a més. Una autèntica llàstima perque la Hanna era una de les més fortes físicament del grup. Revisem un altre cop l’estat físic i les forçes dels que quedem en el grup: David, Aaron, Brad, Ben i jo mateix; el guia insisteix en que tots em d’estar amb un mínim de  forma física perque no tot s’acaba al cim, que desprès hi ha una dura baixada i en aquestes alçades un error pot ser mortal. Tots estem d’acord en continuar. Seguim pujant fins el punt  dels 6900m on s’acaba la Canaleta i comença la cresta dels Guanacos, puc veure el cim i encara que no veig la creu la puc sentir , en 20 minuts ja estem allí. Pero l’emoció del cim i l’esforç final no em permet adonar que darrere meu l’Aaron també es tambaleja i el Ben camina arrastrant els peus; el guia Martín (Tincho) decideix abortar l’ascenció i anar cap a avall en aquell punt! La primera reacció que tinc és dir-li que baix  la meva responsabilitat jo estic perfectament i amb el seu permís continuo, pero em fa saber que ho sent molt pero jo sóc la seva responsabilitat i no em pot deixar marxar, a més, al moment me n’adono que  la situació és molt més greu del que em pensava. L’Aaron quasi no es pot sostindre sòl i ha de subministrar-li una  injecció d’adrenalina. El Martín encorda a l’Aaron i emprenem la baixada. El  Brad i jo sóm els únics que estem sòlids, tenint que assistir al Ben i al David en la agònica baixada mentre es forma el famòs núvol amb forma de fong sobre el cim que anuncia tempesta. L’Aaron baixa encordat , a trompicons i múltiples caigudes, desvarieg, inclús pèrdua de memòria  fins que arribem fins a Independència on tots  ens descansarem una estona i ens retrobem amb el Guille , l’altre guia.

Haver continuat en aquelles condicions cap al cim hagués estat una bogeria encara que en aquell moment em reventès profundament. Els simptomes del mal d’alçada en els meus companys avançaven molt ràpidament i amb efectes devastadors. Tan sòls a partir de Independència vam començar a valer-se per ells mateixos i recobrar el seny i algunes forçes. Jo vaig abandonar el grup previ avís  i vaig baixar ràpidament cap al camp Berlín per donar l’alerta a l’assistent de guia “El Gato” i Leandro que van pujar a assistir al grup amb aigua i alliberant-los de les motxilles per tal d’afavorir l’evacuació.

Tots vam arribar a Berlín destrossats pero pel seu propi peu. Un cop tots recuperats, tant el Brad com jo, les víctimes colaterals per la situació vam intentar solucions per retrobar-nos el dia següent amb el cim. Pero no hi va haver res a fer, la finestra de bon temps que en realitat  no va ser  tal, es tancava ràpidament sense opcions fins la setmana vinent. Igualment, no hi havia cap possibilitat de repetir dia de cim perque haviem acabat els dies de reserva i els guies havien de baixar a la resta del grup al camp base. I així, entre els dits de les mans s’ens va esfumar el cim com s’escola la terra d’un rellotje d’arena. I aquest va ser el meu coitus interruptus en l’Aconcagua.

Al dia següent, entre disculpes dels companys per haver-nos perjudicat i felicitacions dels guies per haver actuat sense pensar tan sòls en el cim i mouren’s en objectius personals sinò en el bè del grup, vam empendre el camí cap al camp base. No us negaré que una vegada tots estavem segurs i estalvis al Camp Base només pensava en el cim i en l’oportunitat que haviem perdut, a tan sòls unes passes d’aconseguir allò pel que he treballat durant mesos. Però els agraïments sincers dels meus companys em van fer pensar en aquella frase del famòs alpinista español Iñaki Ochoa de OlzaLA CIMA ES LA GUINDA DEL PASTEL, ¡QUE ME LA COMO BIEN!, ¡QUE NO! ME HE COMIDO TODO EL PASTEL.

El cim sempre estarà allí i hi haurà altres ocasions per intentar-ho. En canvi, l’experiència ha estat sensacional i s’ha de viure al 100%. Dit i fet, desprès de la travessia caminant de 30 km de retorn fins a l’entrada del parc, emprenem el retorn amb bus a Mendoza on els meus companys em van acompanyar a sopar una bona parrillada i de festa fins a les 5 del matí que sortia el meu vol cap a Buenos Aires. Tot un detall i estic molt agraït. Serà un detall que mai oblidaré. Visca pel Malbec Team.


Tags: , , , , , , , , ,