Tag: medi ambient

Que vingue l´hivern!!! pero jaaaa…

Publicat: novembre 24th, 2017

No Comments

Això això que vingue l’hivern pero ja!. És una de les meves estacions preferides i ja que aquest any la tardor ens ha deixat sense bolets almenys que neve una miqueta.

Després de un parell de temporades meditant i ahorrant m’he decidit a invertir en l’equip de esquí de muntanya.

Fa 2 anys que hem mirava i remirava els esquís Dynafit Seven Summits, com als més adequats per a mi com a polivalents i molt similars al tipus de taules de esquí alpí al que estic habituat. Doncs quan definitivament hem decideixo a comprar-los despres de mirarme’ls molt doncs ja no els fan. He acabat comprant el model Dynafit Tour 82, prou similar inclús amb alguna millora a un preu similar. Desprès de tenir una llarga conversa de una hora i mitja amb el Sr. venedor Barrabès (olé per tanta paciencia i bon tracte) hem va acabar de convencer de la bona relació pes/esquiabilitat. Ja havia probat els Seven summits, llavors estic segur que aquestes taules m’aniran bé!

Fixacions? de moment dynafit speed turn 2.0 i avant…més de 20 anys de test i milers de usuaris no poden estar equivocats! I el preu…claaaaroooo que el pressupost és limitat.

I les botes? Aquí estaba el gran dubte de tots dubtes existencials que m’abordaven.

Finalment vaig claudicar als meus instints i hem vaig decidir pel model de Arc’teryx Procline.

La marca canadiense va treure fa dues temporades aquest model que va ser una revolució. Un model versàtil per a la travessia (principalment) i l’alpinisme / gel. I per a això, van dotar a la bota, no només de major flexibilitat avant-enrere, sinó de flexibilitat lateral de 365º, mitjançant un sistema de pivots.

En dos anys en el mercat he sentit bones critiques i inclús Salomon ha tret la seva còpia a un preu similar. Còmodes al màxim i amb sola Vibram, el que més hem preocupava és la sustentació en les baixades i la durabilitat de la seva polaina exterior. Tot se veurà si neva d’una vegada….quines ganes de probar-les!

Que vingue l’hivern pero jaaaa… que això s’ha d’amortitzar!


Esquivant el vent

Publicat: novembre 12th, 2017

No Comments

Haviem parlat aquesta semana d’anar fer alguna gran vertical als ports pero les ventades de la última semana ens han fet desistir. Així doncs com a plan alternatiu es va plantejar anar a fer el Barranc de la Vallfiguera.

Dit i fet, buscant el racer del vent ens hem reunit Piotr, Marc, Yuli, Roger, Javi, Mari i Joan per a fer un dels grans barrancs del Ports que no defrauda mai.

Com no podia ser de cap altra manera hem començat el dia sense pressa esmorzant i xerrant, aquest cop als Pous de la neu, amb la companyia del Marcos. Aquí uns plats combinats, aquí un de estofat de Jabalí, uns callos, etc Quan arriben els cafés el Roger treu un dels seus cocs casolans que s’han esdevingut tradició (ja sap que si no en porta no pot venir), i desprès ja, millor que anem passant perque si hem de esperar que afluixe el vent ho tenim clar. Sortim del restaurant en busca de la GR i baixem xino-xano cap al barranc. Un cop allí ens equipem i ens anem turnant les instal·lacions dels ràpels per a agafar una mica de ritme.

Es tracta d’un bonic barranc amb unes gorges profundes i molt ben escarbades i formades, pero que habitualment està sec. Quan plou esdevé perillós per la seva capacitat de evacuació, cosa que s’observa en la formació de les seves parets i obstacles.

Les instal·lacions estaven en bon estat. Potser hi ha algún passamà on s’hauria de canviar corda pero en general a dia d’avui tot correcte.

En quant a l’activitat, us diré que “somos tan buenas personas” que:  hem deixat que instal·lin el ràpel guiat de la marmita trampa al més novato i a l’única persona que portava la mà lesionada. Si es que en el fons, si prens les degudes precaucions anar amb els Dinàmics és un plaer i una xalera. (Et recomano: vigilar en tot moment el teu petate, allunyat de les basses on poden caure objectes extranys, controla el teu material, etc cosetes sense importància).

Bé encara que és un barranc llarg i a pesar del vent, ens ho hem passat molt bé i hem disfrutat, inclús amb el retorn. Ja se sap, Ebre Terra de vent!

Aquí us deixo el track de la ruta:

Aquí us deixo la topo:

P.D.: En el retorn del barranc hi ha unes senyals noves de pintura fluorecent de color groc amb un dibuix d’una cabra que marca la sendera de la canal. Si algú sap que són agrairïa que m’ho faci saber.


Preparant…

Publicat: maig 28th, 2017

No Comments

Preparant Canyoning trip!!


Txindoki

Publicat: maig 4th, 2017

No Comments

Aprofitant el pont de Maig emprenem un cap de semana llarg cap al País Basc. El País basc sempre és una bona opció: muntanyes precioses, gastronomía espectacular i rica cultura.

Com ara fa 2 anys, tornem a deixar-nos perdre pel parc de URBASA. Fa uns anys ens vàrem enamorar dels paisatges de urbasa, les vistes del Balcón de Pilatos i el fabulós enclau d’aigües cristalines conegut com a “Nacedero del rio Urederra”.
Aquesta vegada tornem a visitar en familia el bosc encantat de Urbasa i realitzo una excursió a la Cova de los Cristinos de Larraona, amb molta formació, un riuet i un preciòs llac d’aigües cristal·lines en el seu interior. Molt especial l’experiència de matinar i estar sòl en la muntanya i en especial dins d’aquesta cova que a voltes rep visites turístiques de grups.

L’objectiu principal era pasar uns dies amb el meu super-equip que sempre que poden m’acompanyen allà on vaig.

L’objectiu secundari d’aquest viatje era ascendir el Txindoki.

La muntanya Txindoki, Larrunarri o Ñañarri, de 1.346 m d’altitud, està situada a la serra d’Aralar (entre Guipúscoa i Navarra) i és un dels cims més emblemàtics del Territori Històric guipuscoà. La llegenda diu que en el seu cim “Mari”, la deessa per excel·lència de l’Olimp Basc, té una de les seves residències.

Alguns li diuen el Cervino Basc, tot i que és una exageració de les seves característiques té la seva similitud en l’aspecte de una muntanya piràmide aïllada, pero aquest a diferencia de l’original, amb una sola aresta ben marcada. Forma part del Parc Natural de la Serra d’Aralar.

Quan somiava en escalar el Matterhorn o Cervino, vaig pensar que seria un bon entrenament ascendir al Cervino basc. Finalment, vaig escalar abans l’autèntic Cervino suïs. Tot i això, sabia que valia la pena la visita desprès de escalar altres cims vascos com el Aizkorri, Gorbea,etc

La idea inicial era escalar l’aresta Nord-oest, pero aquest cap de setmana no ens va acompañar el temps. Tot i que el dilluns va començar a fer sol, havia estat diluviant dia i mig abans. Amb la qual cosa, ens vàrem parlar amb el Mikel i vam decidir que ho deixavem per un altre cop, que l’aresta estaría humida i segurament amb neu a partir de 1000metres. Com ja estaba allí, jo igualment vaig decidir realizar en solitari l’ascenció per la ruta normal i descendir per la zona de Muitze completant així la circular al Txindoki.

Efectivament, l’aresta estaba mullada i al ser cara nord-oest no s’assecaria fins a l’endemà. També hi havia neu i gel als últims centenars de metres que inclús feien perillòs l’accès al cim per la ruta normal.

Us deixo aquí la ruta:

Podeu consultar ja més de 300 rutes al meu wikiloc (trekking, btt, kayk, esquí, escalada, ferrates, descens de barrancs, 4×4,espeleologia,etc).


Cova Urbana de Tarragona

Publicat: març 19th, 2017

No Comments

La cavitat, fou descoberta de manera accidental fa poc més de dues dècades al número 32 del carrer Gasòmetre en la construcció d’un parking, encara és una gran desconeguda entre el gran públic. Impressiona entrar al pàrking de l’edifici i de sobte trobar-te dins de les entranyes de la terra; acostumbrats com estem de accedir a l’inframòn a través de les muntanyes.

La Cova Urbana no és una gruta “exigent”, però sí et demana una mínima condició física i mental per recórrer els seus túnels i gateres, per pujar i baixar els constants desnivells de les sales, i per superar els tres sifons que hi ha fins ara. Faig aquest apunt de “fins ara” perquè la Cova Urbana no ha deixat de ser investigada, documentada i topografiada des que la van descobrir el 16 de novembre de 1996. Quan diem que no és una cova exigent, ens referim a la visita de la part explorada i visitable, sense tenir en compte el tema de l’espeleobusseig. Actualment s’està treballant amb aquesta técnica per avançar en l’exploració de la cova , i com ja sabeu: l’espeleobusseig està catal·logat com una de les activitats esportives més perilloses del mòn.

La visita comença per la última planta de pàrquing de l’edifici, baixant per un pou que et porta a una estreta galeria romana que va ser excavada a mà uns dos-cents anys AC. El trajecte continua per dos pous més equipats, un de cinc metres de profunditat, i un altre de set, separats per una petita cavitat. A través d’una petita obertura accedim a la primera sala, d’uns 30 metres de longitud, anomenada CEO, i que té un petit llac que creuem nedant. Superat el primer sifó sense dificultats se’ns obre una segona sala, batejada amb el nom de Benso, l’empresa promotora i propietària de la finca.

El recorregut continua per nous llacs i passos sifonats (segons el nivel de l’aigua) fins arribar als dos espais més grans de la gruta, la Sala Josep Maria Forné -en memòria del constructor que va fer possible el descobriment i la investigació de la Cova Urbana-, i la Sala Maginet ( personatge de ficció i il·lustre de la ciutat), ambdues d’uns 900 metres quadrats.

El límit actual de la cavitat el marca la imponent Sala Rivemar, l’única que és subaquàtica, de més de cinc mil metres quadrats. El que segueix és un món per explorar, si bé s’ha descobert, després de bussejar cent metres i baixar a una profunditat de vint metres, un pou que puja i et condueix a noves galeries que estan en procés d’exploració. En cap cas, però, les visites a la Cova Urbana sobrepassen la boca d’entrada de la Sala Rivemar. A partir d’aquí toca refer el camí de tornada, que es pot fer per vies alternatives que els amics del SIET s’encarregaran de ensenyar-nos.

Aquí us deixo les normes de visita de la Cova Urbana de Tarragona:

Aquí el plànol: