Tag: bibliografia

I per desprès? Un Cacuccinoooo!

Publicat: febrer 14th, 2013

No Comments

Ahir vam sortir part del Re6team a entrenar per a la Intermón Oxfam trailwalker. Donat que treballem, ens les hem d’ingeniar per buscar temps desprès de la feina i vàrem quedar a les 20.30h. Vàrem realitzar una nocturneta que al final s’ens en va anar de les mans, ja que vam acabar fent uns 18.5km quan teniem pensat fer-ne uns 12km per estirar les cames.

Doncs bé, un cop superat el tram d’ascensió desde la Costa del Cèlio fins la Cova d’en Rubí i per la sendera fins al Mas de lledó ens vam percatar que s’ens faria molt tard. Llavors vàrem decidir empendre el descens corrent i a les primeres passes vaig sentir uns “flatos” que no eren normals. Vaig aguantar un parell de kilòmetres pero la cosa anava a pitjor i de repent vaig adonar-me’n: És un Cacuccinoooorr! Joder,lo de cagar pel monte és tota una experiència i no ho he fet poques vegades! Ara mai tan apurat com esta ocasió jeje.

Com us comentava és una experiència religiosa de la qual us podria contar molts  detalls interessants…tranquils! Ometré els treballs per evitar ferir sensibilitats, pero donarien per a fer un llibre. De fet, hi ha algú que ja l’ha fet:

Como cagar en el Monte?

Autora: Kathleen Meyer

Editorial: Desnivel:

Sinopsis: L’autora s’atreveix a dir les coses pel seu nom per explicar d’una manera clara, divertida i directa: perquè és tan important cavar el forat i on fer-ho; què fer quan no podem cavar el forat; vàters portàtils i sistemes de desinfecció d’aigua ; com evitar la diarrea, consells per a la dona, tècniques i artefactes per facilitar tot lo que implica.

I alguns us preguntareu: de que cony parla este tio?

En algunes de les meves expedicions he pres conciencia de que no es pot plantar un pi en qualsevol lloc. Per exemple, a certa alçada en alta muntanya ja no existeixen bacteries capaçes de biodegradar les defecacions i això sumat al fred i el gel, tenim un fòssil vivent durant anys i anys. A l’antàrtida per exemple, està prohibit defecar explícitament i has de portar els residus de tornada en una bossa. Arribats a aquest punt, alguns direu: Vaya guarrada! Doncss no, la guarrada és deixar aquell llegat teu a futures generacions en paissatjes com aquells.

Deixant de banda el cas de l’alta muntanya i les zones polars, en el nostre hàbitat natural, la merda humana, en les millors condicions trigarà més d’un any a desaparèixer, una mica més el paper i no parlem de tovalloletes, compreses, tampons o bolquers. L’efecte visual i aromàtic evidentment resulta molt desagradable, però les conseqüències sanitàries i ambientals són les especialment preocupants.

El llibre ens explica que la giardiasi és una malaltia relativament nova que es pot contreure en beure aigua infectada per dipòsits fecals. Els seus símptomes-diarrees, vòmits, dolors abdominals … – es pateixen de 7 a 20 dies i, encara que no és mortal en adults sans, pot fins i tot tornar-se una malaltia crònica. Els que la pateixen (de vegades sense símptomes) són transmissors. Quan la femta arriba a l’aigua, comença el perill de propagació i infecció. El protozou pot sobreviure en l’aigua durant mesos, sobretot en aigües fredes, i la seva proliferació dependrà de l’estació de l’any i de la regió.

El impronunciable Criptosporidio és un altre protozou amb efectes semblants a la giàrdia, que es transmet de la mateixa manera-fecal-oral-i també sobreviu en l’aigua (fins i tot al clor).

No parlarem ara de la necessitat de purificar l’aigua que bevem ni de com fer-ho, però sí de com evitar en la mesura possible l’expansió d’aquestes maleïdes bestioles, causants no només de malalties en humans i animals, sinó també responsables de greus alteracions en els ecosistemes.

Per què cal enterrar la merda?

Bàsicament perquè s’accelera la descomposició dels excrements i s’evita la contaminació d’aqüífers. Quan fem un forat i enterrem les nostres defecacions, evitem que els organismes causants de malalties es propaguin (per exemple, en trepitjar el pastís involuntàriament, o al arrebossar algun animal-hi ha gossets amb aquesta sana costum-,o mitjançant els insectes) , i que acabi en aigües torrencials i d’allí en rius, llacs, embassaments … No cal fer un pou de petroli, el més eficaç per a la seva degradació serà enterrar a 20 cm del terra. Si remous amb un pal el regalet i ho barreges amb terra acelerarás el procés de descomposició. Anomenada tècnica Aralé….

També és molt important no defecar en llits secs, ni en zones inundables ni prop de cursos d’aigua (almenys a 60 m), i millor cavar en terrenys secs. Com us comentava abans, en climes amb temperatures sota zero permanentment, a causa de la inexistència d’activitat bacteriana, directament la recomanació és emportar-se la merda d’allà.

Per descomptat, el paper higiènic (i les tovalloletes, compreses …) cal emportarte’ls per tirar-ho a les escombraries. No ho enterris ni tampoc ho cremis, s’han produït incendis per fer això, un exemple: el foc que va arrasar 13.000 hectàrees a les torres del Paine va ser provocat per un excursionista que va cremar el seu paper. Emporta-te’l amb tu en una bossa i llença’l quan trobis un contenidor.

L’orina, llevat problemes d’olor, no sembla que causi tants problemes com la femta. Encara que, si tots triem el mateix lloc per orinar, podríem provocar alteracions químiques en el terreny.

Afegeix unes quantes bosses amb tancament estanc en la teva motxilla (van molt bé les que venen per congelar aliments), per guardar el paper i altres residus.

http://www.libreriadesnivel.com/libros/como-cagar-en-el-monte/9788489969292/

En fi, en aquells moments d’inspiració “sáca lo que llevas dentro”, en els moments d’apretons inesperats,quan vulgueu plantar un pi o quan voleu enviar un fax, penseu en que podeu aplicar tècniques per evitar contaminar i poder deixar el paissatje tal i com l’heu trobat.


Algo de bibliografia

Publicat: juny 14th, 2012

No Comments

Per a Somiar:

Títol: Atrapados en el hielo: la llegendaria expedició a l’Antàrtida de shackelton.

Autora: Caroline Alexander

Sinopsis: Amb les impactants fotografies de Frank Hurley. El 1914 el famós explorador Ernest Shackleton i una tripulació de 27 homes van partir cap a l’Atlàntic sud amb la intenció de realitzar el primer viatge a peu per l’Antàrtida. Després d’obrir-se camí per un mar gelat, i quan només quedaven 60 quilòmetres per arribar al seu destí, l’Endurance va quedar atrapat en els gels i la tripulació abandonada a la seva sort. La terrible experiència va durar més de vint mesos abans del rescat final i va ser un miracle que sobrevisquessin. El text i les sorprenents fotografies de Frank Hurley, recreen la impressionant bellesa de l’oceà Austral, la terrible destrucció de l’Endurance i l’heroica lluita diària de la tripulació per sobreviure.

Per a conscienciar-se:

Títol: Mal de Altura (Into thin air)

Autor: John Krakauer

Sinopsis:

Mal d’altura s’ha convertit en una lectura obligada per a tot amant de la literatura de muntanya, d’aventura o de viatges. Un best seller internacional tant per la qualitat de la història com per l’encert amb què el seu autor, Jon Krakauer, ens narra els fets.
Què més es pot dir d’una tragèdia que va commocionar el món de la muntanya? potser només que val la pena amarar-se de la intensitat de les paraules i l’estil gràfic de l’autor que aconsegueixen atrapar el lector i ens porten en aquest viatge literari fins el cor mateix de l’inevitable.
Mal d’altura es llegeix com una bona novel · la, però no és ficció. Jon Krakauer va partir cap a l’Himàlaia el 1996 per escriure un reportatge sobre la creixent explotació comercial de l’Everest. La seva intenció era analitzar els motius de que tanta gent estigui disposada a sotmetre a riscos abans reservats a alpinistes professionals. Després de coronar el cim més alt de la Terra, Krakauer va començar el perillós descens, però no tots ho van aconseguir; hi va haver morts, hi va haver ferits i molta controvèrsia. Aquesta obra va suscitar tanta polèmica que Krakauer es va veure obligat a escriure un post scriptum de rèplica, inclòs en aquesta edició.
El temps s’atura mentre Krakauer perfila i relata commovedorament els fets.

Per a motivar-se:

Títol: Correr o morir

Autor: Kilian Jornet

Sinopsis:

“Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en l’intent. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor.”
Un fora de sèrie. Kilian Jornet és l’actual campió mundial de skyrunning, una de les proves físiques més dures del planeta. Ha pujat i baixat el Kilimanjaro més ràpidament que qualsevol altra persona a tot el món. Ha fulminat tots els rècords mundials en cada repte que s’ha proposat: la Ultra-Trail del Mont-Blanc, la Transpirenaica, la volta al llac Tahoe …
Córrer o morir és el diari d’un guanyador, una filosofia de vida, una lliçó exemplar per a tots nosaltres.

Per a descobrir:


Títol: Grimpant pel massís del port.

Autor: Joan J. Tirón Ferré.

Sinopsis:

El Port és un massís muntanyós format per un dels darrers estreps del Sistema Ibèric, i que es caracteritza per oferir una orografia complexa, amb un engraellat de serres, barrancs, moles, llomes i canals que fan d’aquest espai un dels més feréstecs dels Països Catalans. Aquesta guia és una barreja d’itineraris, on no podrem parlar únicament d’excursions o escalades, ni de grimpar o rapelar, sinó que en la major part de les rutes haurem d’utilitzar diferents tècniques en funció de l’orografia del terreny. No cal dir que la major part dels recorreguts que es descriuen en la guia els haurem d’afrontar amb la corda a la motxilla, o si més no un cordino d’assegurament. La distribució dels itineraris s’ha fet seguint una escala de dificultat, ordenats de menor a major complicació. Cada itinerari consta d’un comentari identificatiu, de l’explicació del recorregut, accessos, aproximació i fitxa tècnica, acompanyats, a més, quan és necessari, d’un plànol, croquis, fotografies o detalls del recorregut. A la fitxa tècnica s’indiquen els horaris, desnivells, dificultat, material i altres observacions.

Per a disfrutar:

Títol: El massís del Port. El Plaer de l’aventura.

Autor: Vicent Pellicer

Sinopsis:

“Pel Port, els enamorats i les enamorades de les sentors d’aquest massís, gegantí i encisador, estem acostumats a trescar, quasi sempre, per senderes conegudes i viaranys molt freqüentats; no obstant això, solament quan ens decidim descapar-nos-en, a defugir dels senderols traçats en els mapes, i a seguir el vol de l’àguila daurada i dels voltors, pels crestalls de les serralades i pels cims que saboquen a les valls, només llavors, comencem a conèixer la cara oculta d’aquesta lluna que ens afarta de formosor: el massís del Port!” diu l’autor.