Monte rosa i algo més

Suïssa és la polla.

Doncs Siの. Una mica tard però allà va la crònica del viatje familiar que vam fer a Suïssa a l’Agost de 2019 i que sempre recordarem comSuïssa és la polla”.

És el meu quart viatje a Suïssa i no m’en canso. Si no fós pels Suïssos, seria el meu paradís.
Aquest any vam decidir passar 3 setmanes a Suïssa en plan familiar. Agafem los pataquets i emprenem l’aventura Lorena, Arnau i jo cap al país dels Alps, els rellotges i la Xocolata.

El planing era passar uns dies en la zona de Valais fent turisme i muntanya a tope, despres ens desplaçaríem fins a la zona de Ticino (ya tu sabes…) i finalment a la fins ara mai visitada zona de Interlaken i Grindewald en plan relax.

Tot l’any preparant aquestes vacances i arriba el moment esperat. Quina il·lusió tornem al paradís!. Mirem la previsió del temps i resulta que plourà les pròximes 2 setmanes! Joder però que passa? Estem a l’agost i hi ha un puto Monzón a Suïssa? Cagon l’orbacreuant França comença el follón. No es que plogue, diluvia

Bueno Buenohaviem parlat amb l’Agnieszka i el Josep ( parella polaca-tortosino redisentes en Zurich) que si hi havia opció intentaríem pujar al Monte Rosa. No hi havia finestra de bon temps en 2 setmanes, la cosa pinta fatal. Ens anem parlant pel WhatsApp però la cosa està molt complicada.
Aprofitem els dies grisos per fer turisme i visitar algunes valls de la zona de Valais que no coneixíem i fer alguna excursioneta. Resulta que pels matins està gris i plou una miqueta i observo que les tempestes es desencadenen de tarde. Amb la qual cosa un dia decideixo realitzar la via ferrata de Zermatt MAMMUT I la vaig disfrutar molt. Feta rapideta no hem va pillar l’aigua. M’animo i miro la meteo. Demà pel matí sembla que no plourà. Recordo la recomanació de l’Oscar Pinyol i me miro la ressenya de la Ferrata Daubenhorn. Pinta mooolt bé!!!.

Brutal via ferrata amb 1000 metres de desnivell. La més llarga de Suïssa i segurament de Europa.
L’aproximació he realitzat amb el telefèric perquè les previsions per a la tarda no eren bones. Es pot fer l’aproximació pujant pel camí que puja de Leukerbad però són potser 1000m més desnivell. Palizón.

Atenció només hi ha un escape i és al final del primer tram. Si en aquell punt aneu justos millor no continuar. Queda molta tela.

Primer tram: k4-5
Segon tram: k5-6

Esforç continuat, les mínimes grapes i molt de pati.
Temps: 8hores incloent telefèric. Surt cada 30 minuts. L’últim a les 18.00 en horari d’estiu. Si feu tard haureu de baixar a peu pel camí o us podeu quedar a l’hotel de muntanya.

La vaig realitzar en solitari però al segon tram hem vaig trobar amb una parella Suïssomexicana amb la qual hem vaig afegir i hem va fer molt més amé el treball d’escalada en una via ferrata tant compromesa. I no ens va ploureee fins la tarde. Subidoón!

Estava tant emocionat per l’activitat que truco a Josep i tornem a revisar meteo….iiiik!!! que hi ha dia i mig de finestra de bon temps!!! Que si que si que ho podem fer! – fent me el pesat davant dels dubtes més que raonables de la parella polaca-tortosina, que quasi ja pensen com a Suïssos. Pero hi havia tantes ganes que sense pensar-mos-ho gaire quedem a l’estació de Zermatt. Emprenem el camí al Monte Rosa Hut sense guia, sense aclimatar i amb una minsa finestra per intentar escalar el cim més alt de Suïssa.

Doncs resulta que aquest any,degut al desglaç, els glaciars del Monte Rosa estan delicats i plens de grietes. Han canviat el recorregut d’aproximació de refugi, per la perillositat del traçat normal, i ens costa una mica trobar el traçat nou. Pero bé, arribem al refugi sense massa complicacions i amb la sorpresa de que està molt buit degut a les males previsions meteorològiques. Preguntem al guarda del refugi , el Kilian, i ens diu que no estarem sòls que hi ha unes 5 ó 6 cordades més que surten de matinada. Ok! no estamos locoso al menys no sóm els únics.

Ens aixequem de matinada havent disfrutat de l’excel·lent sopar i de les magnífiques instal·lacions del refugi ( més ben dit xalet de muntanya). L’objectiu es clar, seguir a les altres cordades fins al cim del Duffouspitze, punt culminant del Massís del Monte Rosa.

Arranquem esmorzats del refugi els últims i seguim els frontals de les altres cordades. ファック! Que passa en estos Suïssoosss, que s’en van, que s’en van, que no els podem seguiròstia puta que estos van aclimatats i natros anem en los collons a les mans. Ràpidament els perdem de vista i seguim xino xano a la nostra resseguint els senyals de punts vermells a la roca i ens perdem… (al baixar veurem que hi ha infinitat de senyals vermells per tota la carena que presten a confusió.

Finalment arribem a la neu, i desprès a un glaciar perdedor (hi ha multitud d’escletxesla cosa està delicada). Trobem el camí entre les escletxes i enfilem finalment una pala de neu amb traces mentre es va fent de dia. En aquest punt tinc una mica de bajón. Necessito energies, no he esmorzat massa i l’alçada requereix energia….Convenço als companys de que he de menjar algo i fem una petita parada mentre veiem un helicòpter que deixa a uns alpinistes al nostre costat per que facin la resta de escalada fins al cim ( pos no portem hores natros picant crampons i piolet i estos seu trobaran mastegadet).

Les barretes energètiques fan el seu efecte i ja estic a un nivell acceptable de energies per empendre la empinada pala glaçada que hi ha desprès del coll. Aquí hi ha els primers alpinistes que donen la volta en les altres cordades però natros avant. La pala està delicada, molt empinada i amb gel però es deixa fer. Després d’aquesta bé la cresta técnica que tant hem motiva però anem tard, bastant tard. Altres cordades que han fet cim ja estan tornant i tot indica que si continuem ens quedarem sòls a la muntanya amb uns previsió de més que probable tempesta. Un cop més ho parlem amb la cordada i els convenço de que tot i estem anant bastant lents en la cresta tècnica ( més del que hem pensava) teníem temps per arribar al cim. Mirades de inseguretat però tirem avant i finalment arribem al cim del Dufourspitze que tant haviem desitjat.

Vinga va! 4 fotos i cap abaix cagant llets que ja venen es núvols. Les forces comencen a faltar i es nota. Anem bastant lents en la cresta i ens comencem a preocupar. Superada aquesta cresta técnica emprenem la empinada pendent que ens separa del coll. Josep davant, Agnieska al mig i jo detras controlant el tema doncs veig que van justets de força.

I aquí vé la cagada! Mirant als meus companys com progressen i intentant assegura-los en el descens, surto de la traçada en la neu i agafo una placa de gel que hem fa lliscar per la pendent sense poder parar i arrastrant amb mi a Agnieszka. Baixem almenys uns 25 -30 metres fins que Josep reacciona i ens pot frenar clavant piolet! Collons!! Pendent dels demés he descuidat el meu traçat i quasi la caguem. Adrenalina a tooope recuperem un piolet que havia deixat enrere, 等. I els núvols que ens atrapen en el millor moment. Ecccs ecs anem tiraaaant cap a la refu que la cosa es fica complicada. I baixant baixant sense cap entrebanc més arribem al refugi entre la pluja i fem nit un altre cop. La idea inicial era arribar al tren però ja hem tingut prou aventura per avui.

A la matinada següent jo decideixo marxar sòl perquè Lorena i Arnau m’esperem a les 10.00 per abandonar l’apartament de Tasch. El Josep i l’Agniezska no tenen pressa i es queden disfutant del xalet de montanya (Monte rosa Hutte). Una altra aventura creuar el glaciar en solitari a la matinada.

I vist i no vist, i a trompicons havíem aconseguit el repte anhelat. Per davant dues setmanes de plujes en el paradís!

Menys mal que anem cap a Ticcinooooo. Abans de marxar cap a Suïssa vaig fer un sondeig entre els 3 grups de barranquistes que conec i que visitaven Ticcino aquell més. Com pot ser! Cap d’ells coincidia en dates amb mi. Ósti tu, estic al Dorado en los barrancson firei no en podré fer cap. Bueno pos, negocio preu i agafaré un guia, que sigue lo que deu vulgue però jo no m’en vaig d’aquí sense fer algún descens en la meca del barranquisme europeu. Aquests són els descensos escollits amb un caudal prou elevat, doncs feia dies que plovia:

- Val Grande
- Pontirone Inferior
- Iragna

Frena Joan frena….. que estem en viatje familiar i tot i que no parem de fer turisme i excursions amb la família te pierde el lado oscuro de la montaña.

El Dorado Ticino es mereix un Special Canyoning Trip. Qui s’apunta?!

La zona no està mal però per algú que no li agradin els barrancs es prescindible comparat amb Valais o Grindelwald ( la nostra pròxima parada).

No crec en Déu ni en la Iglèsia , però tinc autèntica devoció i fè en la Natura i les Muntanyes son els meus grans Temples. La peregrinació a Grindewald per donar tribut al Eiger era un dels meus deures. Això si que és una puta catedral! No puc deixar de mirar aquella mole de pedra mentre ens endinsem en cotxe per la vall ( igual ens va passar a Yosemite, アコンカグア川, Chamonix,等).

Estic en plan de relax, sense companys de cordada, sense guia, sense bones previsions meteorològiques, …1, 2, 3 respira….frena frenaaa. 1 , 2,3 …cuatrocincoseis yo me calmaré y todos lo vereis. L’aresta Mittelegi t’espera altiva dalt del cap per un altre any!!!. Completaria així una trilogia de somni per a mi ( Matterhorn, Monte Rosa i Eiger). Pero aquest any no toca. Los astros no s’alineen. Disfruta de Lautterbrunnen, Interlaken , Murren, Grindewald, etc en família. Experiència vital que mai oblidaràs i possiblement si et portes bé un altre any tornarem”.