MONTBLANC EXPRESS

Height: 4.810 m.
Location: Alps France-Italy.
Main difficulties: L’alçada, la re, gel, the unstable temps, falling rocks.
CIM Data: 29 August 2011.

The mountain peak in the Alps, amb an official mayor 4.810,45 meters is the highest peak in Western Europe and one of the highest in the rest of Europe, surpassed only by Russia and several mountains of Georgia and the Elbrus 5.642 metres.

See more on my Wikiloc trails

Description:

Lorena in the arranquem “blanket in the neck and cabasset” After working on Thursday night with the car towards the French Alps. We made the road night and next morning we arrived in Chamonix after more than a thousand kilometers. There we met with Ernesto, with which we had already climbed Elbrus together last year, attaining the highest peaks of the western and eastern Europe.

We go to the office of the mountains of Chamonix, and we reported that the forecasts were not good. For that day expected from rain and strong winds in the 2000m summit of up to 140km / h! Besides the “bolera” was very unstable conditions and makes 2 day a climber was killed by a stone impact. Fi, that the thing was so complicated that the guides did not want to get the preferred way of gout and bring customers to the route of 4000. Unable to get better and we stayed in the square of Chamonix by a beer and enjoying the magnificent spectacle and atmosphere of the Montblanc Ultratrail. És realment impressionant i especialment emocionant l’arribada a meta dels corredors; I mean not only the winners as Kilian Jornet if the arriving 20 hours later than the first but inmensament reventats and are happy to have completed the course. Kilian himself says that if these are the real winners and actually remember the experience for life. Realment impressionant el recolzament de l’espectador de Chamonix a tots es corredors.

Vam fracassar també en l’intent de pujar a l’Aguille de Midi per tal d’aclimatar una mica abans d’iniciar l’ascenció, doncs estava tancat pel fort vent. Fi, que jo venia de 0 metres a nivell de mar i em volia colocar a 4810m en 2 dies amb la qual cosa m’haguès anat bé una miqueta d’alçada abans d’iniciar l’ascenció. La veritat és que en una birra a la mà i sentats a la plaça de Chamonix , el Montblanc no sembla tan alt i només em passa pel cap aquella expressió: SO CLOSE SO FAR, tan aprop i tan lluny a la vegada

The next day, les previsions meteorològiques havien millorat una mica pero no eren gens favorables: vents moderats (30-40km). En canvi per al diumenge donaven molt bon temps, Llavors ens vam decidir i vàrem agafar el telefèric de Bellevue en Les Houches i desprès el tren cremallera que ens portaria fins a 2300m on l’Ernesto i jo ens separem de Lorena i començarem la nostra ascenció. En la mateixa estació de tren, un treballador d’informació del Montblanc ens pregunta si tenim reservada plaça al refugi de Gouters, i li comentem que no perque sempre està a petar i els guies sempre tenen reservades les plaçes amb preferencia per als seus clients, pero degut al mal temps i l’estat de la bolera ens comenta que hi ha lloc en el refugi. De puta mare! Tot i que ja ens haviem fet a la idea de que dormiriem en les taules amb el sac de dormir ara ens diuen que tenim lloc segur si arribem dalt.

Emprenem la moderada ascenció per un camí més o menys ben traçat fins al refugi de Tete Rousse on ens refugiem de la pluja-neu que està caient. Començem bé! Acabem d’arrancar i el temps empitjora notablement. Allí comentem l’estat de la via i la meteorologia amb els altres grups els quals estan bastant reticents a pujar inclús un guia amb clients i un altre grup de catalans decideixen tirar enrere. Nosaltres decidim sortir cap a Gouter i si ho veiem malament doncs tornarem enrere. Ens plantem a la bolera enseguida i la travessem sense complicacions. La bolera ocouloir és un pas complicat on baixen rocs volant desde dalt empesos per altres alpinistes o per despreniment natural impactant amb els alpinistes en forma de loteria. Com més tardis en creuar la bolera més números tens de rebre. Tot i que com he comentat estava complicada i dies enrere havia mort un alpinista i els guies no volien passar nosaltres la varem creuar fàcilment degut a que la neu caiguda aquella nit i pel matí havia fixat els rocs i no hi havia moltes cordades davant nostre que puguessin empenyer pedres cap a avall. Res a veure amb el que va passar a la tornada.

Un cop superada la bolera emprenem la cresta fins a Gouter i tot i que cada cop millora més el temps, me n’adono de les dues cagades que faré en aquesta expedició: estrenar botes noves i portar una motxilla cargada amb menjar, aigua i sac de dormir. La pujada fins al Refugi de Gouter es realitza per una cresta on s’ha de grimpar continuament i en aquest cas hi havia neu i gel amb la qual cosa una motxilla pesada és un inconvenient important. Com no sabiem si hi hauria lloc al refugi vam agafar el sac i com anavem justos de pasta vam agafar menjar i aigua ( al refugi 1 botella d’1 litre d’aigua 5 ) Error! Val la pena reservar amb temps, pagar pel menjar i l’aigua i portar una motxilla lleugera; en la baixada ho agraireu!. A més les llagues als talons començen a manifestar-se. Error típic de novato tot i els metres que porto a les cames i els anys caminant.

Arribem a Gouter a bona hora i com som dels primers no tenim cap problema en trobar allotjament, posteriorment durant el dia es va omplir el refugi amb la millora de la climatologia.
Parlant, parlantconeixem al Guillermo el qual puja sòl doncs els seus companys s’han lesionat i ens pregunta si pot unir-se a la nostra cordada. Una cordada de 3 millor que de 2, pero has d’anar molt en compte en qui portes a la cordada doncs potser et tira a terra tota l’expedició. El Guillermo semblava estar en forma i sabia el que es manegava, així que l’Ernesto i jo vam accedir. Fem els últims preparaments i a dormir a les 20.00h. Lo de dormir és un dir perque em penso que no vaig pegar ull en tota la nit: gent entrant i surtint a pixar, orquestra de pets i ronquits, un francès cabrejat i cridant perque desde la llitera de dalt li regalimava un líquid indeterminat, la calor del puto sac que havia carregat en balde 1600 metres costa amunt,etc.
Fi, que a les 2.00am la gent ja es mou i tots a l’aire per a iniciar l’atac al cim.

L’Ernesto, el Guillermo i jo esperem a que surtin varies cordades doncs cap de nosaltres haviem pujat mai i preferiem seguir la traça. A les 3.30am arranquem i enseguida notem el vent continuat de 30km/h que ens acompanyarà fins al cim. Travessem la cresta de Gouter i ens dirigim a la Dome de Gouter on agraïem que sigui de nit i que no es vegi el desnivell. Un cop a la Dome una baixadeta i emprenem una forta pujada fent zigzag fins al refugi Vallot on ens refugiem del vent i mengem alguna cosa com les altres cordades. En aquest punt ja havia comprobat que el Guillermo era un bon fitxatge; ell i l’Ernesto anaven ben aclimatats doncs feia dies que anaven pels Alps. Jo en canvi acusaba una mica la falta d’oxigen i els obligaba a baixar el ritme i evitar avançar les altres cordades. Tot i això ens vam plantar al cim a les 8.00h abans de l’esperat i havent sortit més tard que els altres.

Un cop dalt les fotos de rigor i emprenem la baixada cap a Gouter ja de dia. Ara si, de baixada, contemplem que les crestes de Bossoms i la cresta final tenen una amplada limitada pero suficient per a disfrutar sense deixar de pensar que en algun punt hi ha un pati de 1000 metres que un pas en falç ens portaria inexorablement a l’abisme. També observem les grietes i ponts de neu amb detall, les vistes de tota la vall del Chamonix i els glaciars espectaculars.
Un cop a Gouters aprofitem per a menjar alguna cosa i refem la pesada motxilla per empendre la baixada de la cresta fins a Tete Rousse amb moltes més dificultats que a la pujada a causa de la neu , el gel i els molts alpinistes que pujaven cap a Gouter donada la millora del temps. La bolera estava realment activa i se sentien els rocs volar i els crits de la gent avisant quan baixaven els aerolits. En aquest punt les llagues dels turmells ja eren importants i encara em quedava baixar fins al tren cremallera pero només l’emoció d’aconseguir el cim i haver superat la ruta en aquelles condicions em feia seguir sense parar.

Un cop a les Houches un altre cop ens reunim amb Lorena i fem les birres de celebració i una whopper casolana. Finalment tornem cap a casa creuant tota França i tota Catalunya. Ha estat una ascenció fantàstica on he après una mica més dels errors de novato que he fet, pero molt content. Agraïeixo a Lorena , Ernesto i Guillermo el compartir amb mi aquesta experiència. I ara a pensar en la pròxima!! Cheers & beers.!