MONTBLANC EXPRESS

Alçada: 4.810 m.
Localització: Alps França-Itàlia.
Principals dificultats: L’alçada, la neu, el gel, el temps inestable, despreniments de roques.
Data cim: 29 Agost 2011.

És la muntanya culminant dels Alps, amb una alçada oficial de 4.810,45 metres i és el cim més elevat de Europa Occidental i un dels més alts de la resta de Europa, superat tan sòls per varies muntanyes de Russia i Georgia com el Elbrus de 5.642 metres.

Veure més rutes en el meu wikiloc

Descripció:

Lorena i jo arranquem “en la manta al coll i el cabasset” despres de treballar el dijous la nit amb el cotxe direcció als Alps francesos. Vam fer nit pel camí i el matí següent vam arribar a Chamonix després de més de mil quilómetres. Allí ens vam trobar amb l’Ernesto, amb el qual ja haviem escalat junts el Elbrus l’any passat, assolint així els cims més alts de l’Europa occidental i oriental.

Ens vam dirigir a l’oficina de la muntanya de Chamonix i ens van informar que les previsions meteorològiques no eren bones. Per aquell dia es preveia pluja a partir de 2000m i vents forts en el cim de fins a 140km/h! A més la “bolera” estava en condicions molt inestables i fa 2 dies havia mort un alpinista per un impacte de pedra. En fi, que la cosa estava tant complicada que els guies no volien pujar per la via de Gouter i preferien portar els clients per la ruta dels 4000. Impossible pujar i millor ens quedem a la plaça de Chamonix fent una cerveseta i disfrutant del magnífic espectacle i ambient del Ultratrail del Montblanc. És realment impressionant i especialment emocionant l’arribada a meta dels corredors; i no em refereixo tan sols als guanyadors com el Kilian Jornet si no als que arriben 20 hores més tard que els primers i estan reventats pero inmensament feliços d’haver completat el recorregut. El propi Kilian afirma que aquests si que són els autèntics guanyadors i els que realment recordaran l’experiència per tota la vida. Realment impressionant el recolzament de l’espectador de Chamonix a tots es corredors.

Vam fracassar també en l’intent de pujar a l’Aguille de Midi per tal d’aclimatar una mica abans d’iniciar l’ascenció, doncs estava tancat pel fort vent. En fi, que jo venia de 0 metres a nivell de mar i em volia colocar a 4810m en 2 dies amb la qual cosa m’haguès anat bé una miqueta d’alçada abans d’iniciar l’ascenció. La veritat és que en una birra a la mà i sentats a la plaça de Chamonix , el Montblanc no sembla tan alt i només em passa pel cap aquella expressió: SO CLOSE SO FAR, tan aprop i tan lluny a la vegada…

El dia següent, les previsions meteorològiques havien millorat una mica pero no eren gens favorables: vents moderats (30-40km). En canvi per al diumenge donaven molt bon temps, Llavors ens vam decidir i vàrem agafar el telefèric de Bellevue en Les Houches i desprès el tren cremallera que ens portaria fins a 2300m on l’Ernesto i jo ens separem de Lorena i començarem la nostra ascenció. En la mateixa estació de tren, un treballador d’informació del Montblanc ens pregunta si tenim reservada plaça al refugi de Gouters, i li comentem que no perque sempre està a petar i els guies sempre tenen reservades les plaçes amb preferencia per als seus clients, pero degut al mal temps i l’estat de la bolera ens comenta que hi ha lloc en el refugi. De puta mare! Tot i que ja ens haviem fet a la idea de que dormiriem en les taules amb el sac de dormir ara ens diuen que tenim lloc segur si arribem dalt.

Emprenem la moderada ascenció per un camí més o menys ben traçat fins al refugi de Tete Rousse on ens refugiem de la pluja-neu que està caient. Començem bé! Acabem d’arrancar i el temps empitjora notablement. Allí comentem l’estat de la via i la meteorologia amb els altres grups els quals estan bastant reticents a pujar inclús un guia amb clients i un altre grup de catalans decideixen tirar enrere. Nosaltres decidim sortir cap a Gouter i si ho veiem malament doncs tornarem enrere. Ens plantem a la bolera enseguida i la travessem sense complicacions. La bolera o “couloir” és un pas complicat on baixen rocs volant desde dalt empesos per altres alpinistes o per despreniment natural impactant amb els alpinistes en forma de loteria. Com més tardis en creuar la bolera més números tens de rebre. Tot i que com he comentat estava complicada i dies enrere havia mort un alpinista i els guies no volien passar nosaltres la varem creuar fàcilment degut a que la neu caiguda aquella nit i pel matí havia fixat els rocs i no hi havia moltes cordades davant nostre que puguessin empenyer pedres cap a avall. Res a veure amb el que va passar a la tornada.

Un cop superada la bolera emprenem la cresta fins a Gouter i tot i que cada cop millora més el temps, me n’adono de les dues cagades que faré en aquesta expedició: estrenar botes noves i portar una motxilla cargada amb menjar, aigua i sac de dormir. La pujada fins al Refugi de Gouter es realitza per una cresta on s’ha de grimpar continuament i en aquest cas hi havia neu i gel amb la qual cosa una motxilla pesada és un inconvenient important. Com no sabiem si hi hauria lloc al refugi vam agafar el sac i com anavem justos de pasta vam agafar menjar i aigua ( al refugi 1 botella d’1 litre d’aigua 5 €) Error! Val la pena reservar amb temps, pagar pel menjar i l’aigua i portar una motxilla lleugera; en la baixada ho agraireu!. A més les llagues als talons començen a manifestar-se. Error típic de novato tot i els metres que porto a les cames i els anys caminant.

Arribem a Gouter a bona hora i com som dels primers no tenim cap problema en trobar allotjament, posteriorment durant el dia es va omplir el refugi amb la millora de la climatologia.
Parlant, parlant… coneixem al Guillermo el qual puja sòl doncs els seus companys s’han lesionat i ens pregunta si pot unir-se a la nostra cordada. Una cordada de 3 millor que de 2, pero has d’anar molt en compte en qui portes a la cordada doncs potser et tira a terra tota l’expedició. El Guillermo semblava estar en forma i sabia el que es manegava, així que l’Ernesto i jo vam accedir. Fem els últims preparaments i a dormir a les 20.00h. Lo de dormir és un dir perque em penso que no vaig pegar ull en tota la nit: gent entrant i surtint a pixar, orquestra de pets i ronquits, un francès cabrejat i cridant perque desde la llitera de dalt li regalimava un líquid indeterminat, la calor del puto sac que havia carregat en balde 1600 metres costa amunt,etc
En fi, que a les 2.00am la gent ja es mou i tots a l’aire per a iniciar l’atac al cim.

L’Ernesto, el Guillermo i jo esperem a que surtin varies cordades doncs cap de nosaltres haviem pujat mai i preferiem seguir la traça. A les 3.30am arranquem i enseguida notem el vent continuat de 30km/h que ens acompanyarà fins al cim. Travessem la cresta de Gouter i ens dirigim a la Dome de Gouter on agraïem que sigui de nit i que no es vegi el desnivell. Un cop a la Dome una baixadeta i emprenem una forta pujada fent zigzag fins al refugi Vallot on ens refugiem del vent i mengem alguna cosa com les altres cordades. En aquest punt ja havia comprobat que el Guillermo era un bon fitxatge; ell i l’Ernesto anaven ben aclimatats doncs feia dies que anaven pels Alps. Jo en canvi acusaba una mica la falta d’oxigen i els obligaba a baixar el ritme i evitar avançar les altres cordades. Tot i això ens vam plantar al cim a les 8.00h abans de l’esperat i havent sortit més tard que els altres.

Un cop dalt les fotos de rigor i emprenem la baixada cap a Gouter ja de dia. Ara si, de baixada, contemplem que les crestes de Bossoms i la cresta final tenen una amplada limitada pero suficient per a disfrutar sense deixar de pensar que en algun punt hi ha un pati de 1000 metres que un pas en falç ens portaria inexorablement a l’abisme. També observem les grietes i ponts de neu amb detall, les vistes de tota la vall del Chamonix i els glaciars espectaculars.
Un cop a Gouters aprofitem per a menjar alguna cosa i refem la pesada motxilla per empendre la baixada de la cresta fins a Tete Rousse amb moltes més dificultats que a la pujada a causa de la neu , el gel i els molts alpinistes que pujaven cap a Gouter donada la millora del temps. La bolera estava realment activa i se sentien els rocs volar i els crits de la gent avisant quan baixaven els aerolits. En aquest punt les llagues dels turmells ja eren importants i encara em quedava baixar fins al tren cremallera pero només l’emoció d’aconseguir el cim i haver superat la ruta en aquelles condicions em feia seguir sense parar.

Un cop a les Houches un altre cop ens reunim amb Lorena i fem les birres de celebració i una whopper casolana. Finalment tornem cap a casa creuant tota França i tota Catalunya. Ha estat una ascenció fantàstica on he après una mica més dels errors de novato que he fet, pero molt content. Agraïeixo a Lorena , Ernesto i Guillermo el compartir amb mi aquesta experiència. I ara a pensar en la pròxima!! Salut!