KILIMANJARO

Alçada: 5.895 m.
Localització: Parc Nacional del Kilimanjaro – Moshi – Tanzania.
Principals dificultats: L’alçada.
Data cim:18 d’Agost 2009.

“Des del punt de vista alpinístic no és pas un gran repte, sinó més bé es tracta d’un trekking d’alçada. És una muntanya que aporta una experiència molt exòtica per a un muntanyenc; diferent a d’altres expedicions més alpines” Albert Bosch – aventurer.

Dia 13 Agost.- Moshi.

Per anar al Kilimanjaro la meva dóna Lorena i jo, varem volar a l’aeroport del mateix nom, prop de la ciutat de Moshi fent una interminable escala a l’aeroport de Nairobi( Kènia). Aquí ens varen venir a recollir de l’Hotel Springland on varem fer la primera nit. Es tractava d’un hotelet petit acollidor, situat a les afores de Moshi propietat de l’empresa Zaratours. Com a curiositat explicaré que allí és on vam veure l’única dona amb el cabell tintat i vestits elegants que vaig veure en tots els dies que vàrem estar a Tanzania. Es tractaba de Zainab, la gerent de l’empresa, és clar (http://www.zaratours.com/).

Dia 14 Agost.- Moshi – Refugi Mandara (2720m)

El següent dia al matí, ja ens recollia el Eddie, el guia cap de la nostra expedició, per a dirigir-nos amb bus cap a la “Marangu Gate”, una de les portes d’accés al Parc Nacional del Kilimanjaro. En aquest punt és on va començar el nostre llarg Trekking cap al cim del sostre d’Àfrica.

Donada la nostra inexperiència en alta muntanya vàrem decidir agafar la ruta normal i més senzilla per dir-ho d’alguna manera. Per aquest fet, la ruta “marangu” és coneguda també com la ruta de la Coca-cola.

Una vegada arribats a la “Marangu Gate” varem aterrar de cop en una de les experiències més especials que aporta aquesta muntanya: el muntatge de l’expedició. Mai ens haguéssim pensat que portaríem tanta gent de suport per a anar a conquerir un cim de les característiques del que teníem al davant. En el nostre cas, en que la expedició la formavem Lorena i jo, hi havia una pila de portejadors i ajudants: Portàvem 1 guia principal i un ajudant de guia, un cuiner, un encarregat de logística i servei, i 6 portadors. Aquests darrers s’encarregaven de portar tot el material necessari pels 6 dies de travessia, més un equipatge d’uns 30 Kg. per a cadascú de nosaltres.

Aquest recorregut és l’únic que compta amb refugis on passar les nits, els anomenats Mandara Hut, Horombo Hut i Kibo Hut. Alguns están provistos de llits (el sac de dormir es del tot necessari), llum solar i letrines molt elementals. També els dos primers disposen d’aigua corrent.

La ruta Marangu pot realitzar-se en 5 díes, si bé les probabilitats de fer cim en tan poc temps no son molt altes degut a la aparició de problemes d’aclimatació, essent lo més recomanable utilitzar al menys 6 jornades.

Vàrem iniciar la marxa pel mig de la part més selvàtica del parc del Kilimanjaro (Marangu Gate), i ens donava realment la sensació de ser una d’aquelles expedicions africanes de principis i mitjans del segle XX que em vist en el cinema. Era un moment molt especial, tant per la il•lusió que sempre es té quan s’inicia la caminada cap una nova i interessant muntanya, com per tots els contrastos que ens oferia aquella situació. Nosaltres anàvem ben equipats per a l’expedició en contrast amb els portejadors, que anaven vestits amb qualsevol cosa, calçat amb sabates velles i senzilles, i gairebé sempre, carregant el material amb una bossa o amuntegat en un pilot i lligat amb cordes, i situat directament a sobre el cap. Ens sorprenia com tenint motxilles adecuades per portar a l’esquena acababen sempre fent un farcell i situant-lo a dalt del cap d’una forma poc ergonòmica. Al llarg dels dies et vas acostumant a aquest empatx d’exotisme, però el primer dia és realment una sensació d’aquelles que costen d’oblidar. Evidentment, a tot això, s’ha d’afegir un paissatge impregnat de naturalesa per a tots costats: Una espessa vegetació tropical y selvàtica, ambient humit y animals salvatges com petits cèrvids, micos, ocells exòtics etc

Dels 1.840 metres de la “Marangu Gate”, vàrem acabar la primera jornada al “Mandara Hut”, a 2.720 metres. Es va tractar d’una ascenció sumament lenta on el nostre guia marcava el ritme que hauriem de seguir el dia de cim. En realitat, aquelles tres hores ens van semblar un passeig on de vegades ens hagués agafat ganes de córrer. Després de descansar una mica al refugi, ens vam trobar amb altres expedicions que realitzaven la mateixa ruta, sopar i compartir experiències.

Dia 15 Agost.- Refugi Mandara- Refugi Horombo (3720m)

Desprès d’un copiòs esmorzar, començem l’ascenció amb un cert desnivell pero de poca dificultat fins a sortir de la zona selvàtica. Canvia molt el paisatge i arribem a una sabana d’alçada cap als 3000 metres que serà una constant fins a l’última etapa. Veiem per primer cop les fabuloses lobelies gegants, flors i arbustos de la sabana, etc

Als nostres peus, part de la selva i sabana de Tanzània, amb el Mount Merhu (segon més alt d’Àfrica al davant), just el moment per a apreciar-ho i deixar pas a un mantell de núbols que ens acompanyarà la resta de l’expedició fent-nos la impressió d’estar caminant sobre el cel.

Horombo Hut és un conjunt de refugis tipus Bungalow i cases per cuinar, amb un gran refugi-menjador on s’havia de fer torns. Des d’aquí les primeres vistes del mont Mawenzi (5149m) molt més tècnic que l’Uhuru peak. La duració de l’etapa fou de 5 hores i per la nit es van començar a notar els primers simptomes d’alçada (mal de cap, dificultat per dormir, cor accelerat,etc).

Dia 16 Agost.-Refugi Horombo (3720m). Dia d’aclimatació.

El tercer dia aprofitem per a fer una bona aclimatació: Sortim de 3.780 metres, arribem a una alçada de 4.200 m., a Zebra Rocks on aprofitem per realitzar fotos del cim i de la flora autòctona.

La resta del dia, descansem i intercanviem parer amb les altres expedicions. Observem les primeres evacuacións amb les famoses camilles amb rodes.

Dia 17 Agost.-Horombo Hut- Kibo Hut (4745m).

Es tracta d’un camí suau pero on ja es començen a notar els simptomes d’alçada (dificultad de respiració, fatiga,mal de cap,etc) i dues evacuacions més pel camí. A més del fet que altres grups que feien la mateixa ruta van decidir fer marxa enrere i no pujar. I això que és la ruta més fàcil i més apta per als principiants, la qual cosa afegeix una mica de pressió a la nostra inexperiència.

L’imatge del crater final del Uhuru amb les seves neus (ja no tant perpètues) ens motivarà per a empendre l’ascenció a la matinada següent. Sabem que serà la etapa més difícil amb diferència, amb la qual cosa sopem aviat i a intentar dormir, cosa gens fàcil si unim l’alçada, els nervis i els ronquits i altres sorolls del refugi.

Dia 18 Agost.-Kibo Hut- UhuruPeak (5895m)- Kibo Hut (4745m).

Ha arribat el gran dia! El dia de cim. A les 12 de la nit ens llevem, prenem una mica d’esmorzar ràpid, i comencem a pujar amb la llum dels frontals cap al cim. La temperatura està a uns -10ºC, però va baixant a mesura que guanyem desnivell. Al principi havíem dit que el Kilimanjaro no és una muntanya especialment complicada; però us asseguro que poca gent hi havia en aquell moment que pensés que estàvem fent una cosa senzilla. Superar els 5.000 metres sempre és un fet delicat. Molta gent es troba malament a partir d’aquella alçada i el cami es comença a marcar amb taques de vòmit. Per a Lorena i per a mi era la primera vegada que superavem aquella alçada, vam tenir algunes molèsties i moments complicats degut a l’alçada, però varem poder fer el cim. El Kilimanjaro és una muntanya molt atractiva per a molta gent que no té, de vegades, massa experiència en aquest esport. Per això, tot i no ser tècnicament complicada, té una estadística de gent que no puja força elevada: Aproximadament un 25% de la gent que ho intenta. Recordaré sempre una expedició de triatletes que ens van passar a primera hora de la nit com una exal·lació mentre nosaltres esbufegabem de valent i ens costava seguir el pas superlent que marcava el nostre guia i que durant els primers dies ens havia fet desesperar. Pero el “pole pole” al final ens va permetre arribar dalt mentre altres expedicions inclosa aquesta, formada per gent físicament molt forta, tenia que  fer enrere marxa i tornar al refugi sense el cim.

El moment clau de l’ascens final per aquesta ruta, és quan s’arriba a Gilman’s Point, punt on acaba la gran pendent i s’inicia un últim tram per la cresta del cràter del volcà fins el pic principal anomenat “Kibo”, amb 5.895 m. Una vegada arribats al cràter, tot canvia i iniciem una marxa suau per a assolir el cim pero que resulta dura degut a l’alçada.

Una hora i mitja més de caminada, i ja estàvem al punt més alt de tot l’Àfrica.

La baixada és fa per la mateixa ruta pero aquest cop ens parem a fer fotos dels glaciars i observar les vistes. Com més baixarem més cómodes ens sentim i aquest cop no baixem fins a Kibo Hut sinó que decidim arribar a Horombo per poder descansar millor. Ha estat una etapa dura pero amb la gran satisfacció d’haver aconseguit el nostre objectiu.

Dia 19 Agost. Horombo Hut- marangu-Gate Moshi.

Emprenem el descens final, amb la feina feta i disfrutant dels paisatges i el camí, repetint l’itinerari dels dos primers dies a través de la sabana i de la selva tropical fins a l’entrada del parc on ens despedim dels portejadors i ens dirigim a l’hotel per descansar amb el nostre guia.

Sempre que es fa un viatge tant lluny i, sobre tot, a un país tant interessant com Tanzania, val la pena aprofitar per a fer algunes altres coses. Nosaltres vam anar posteriorment a fer un safari pels parcs naturals de Lake Manyara, Serengueti i N’gorongoro i visitar algunes aldees masais.

Curiositats: un tema a tenir en compte fou el tractament que haviem de fer per afrontar el risc de contraure la malària. N’hi havia que no es prenien res, d’altres que s’ho prenien de tot i tots els dies, i una tercera opció que era d’arriscar-se els primers dos dies, evitant al màxim les picades de mosquits, per arribar a 3.000 metres on ja no hi ha risc de cap tipus, i començar el tractament anti-malària al baixar de la muntanya per a la resta de l’estada al país. Aquesta última opció va ser la nostra elecció degut a que el Malarone no és precisament barat i no som molt amics dels medicaments. Vam començar a pendre el fàrmac al baixar del cim, en els dies posteriors que vam estar realitzant un safari i visitant Tanzània i fins a una setmana després d’abandonar la zona de risc.